Longitud: 2º 23' 26'' Latitud: 41º 46' 14'' Informació al tel: 93 847 30 66 - 661 79 39 39 |
PER TORNAR A LA WEB ON SURT AQUEST DOCUMENT PIQUEU AQUÍ
pàgs
1- Introducció 3
2- Accés 4
3- Els camins antics 5
4- Marc Històric 7
5- Santa Anastàsia 12
6- Descripció arquitectònica 13
7- Intervenció Arqueològica 15
8- Resultats de la intervenció 16
8.1- àmbit 1000. Interior capella 17
8.2- àmbit 2000. Exterior S i E 20
9- Conclusions 21
10- Annexos 22
10.1- Planta de l’església
10.2- Secció transversal de l’absis, S-N
10.3- Secció transversal de la nau, S-N
10.4- Secció longitudinal, E-O
11- Fotografies 23
12- Bibliografia 25
La petita capella rural o ermita de Santa Anastàsia es troba situada al damunt d’un pla a uns 800 m d’alçada, al cap de munt del serrat de la Talaia, prop del mas Cervera, i presidint el veïnat de Vila-seca, dins el terme municipal de Montseny (Vallès Oriental).
La situació de la capella, en un meandre que dibuixa el riu Tordera al seu pas pel municipi de Montseny, li permet un control visual esplèndid que va des del massís del turó de l’Home a l’E, el coll de Sant Marçal al NE, punt de naixement de la Tordera, el Matagalls al N, el pla de la Calma al O, i l’obertura a la vall del Tordera vers el SE.
El municipi de Montseny, antigament anomenat Sant Julià de Montseny, té una extensió de 27,02 km2, i es troba en el punt de confluència de tres comarques (Vallès Oriental, Osona i Selva), doncs termeneja al N, des del Matagalls (1694 m.) i fins al coll de Sant Marçal, amb el municipi de Viladrau, i des d’aquest punt segueix fins al cim de les Agudes (1706 m.) on termeneja amb el municipi selvatà d’Arbúcies.
La demarcació del municipi de Montseny s’estén per les valls que formen la capçalera de la Tordera. El seu territori és trencat i abrupte com ho revela el fet que del seu extrem S al N tingui un desnivell de 1200 m. Per les seves valls encaixades corren diverses rieres, com la de la Castanya, la de la Bascona, del sot Mal o del sot de la Pomereta, totes tributàries de la Tordera. Pel que fa a la vegetació trobem des de vegetació de ribera, alzinar tipic amb variat sotabosc (arboç, marfull, aladern), alzinar muntanyenc amb falgueres i obagues amb castanyers i roures, fins a fagedes quan superem l’alçada dels 800-1000 m, i de vegades a alçades superiors veiem clapes d’avets i matollar de ginebró.
Fins fa no gaires anys l’economia de la zona era bàsicament agrícola, però amb un important pes de la ramaderia semitranshumant, lligada a les zones de pastures culminants de les Agudes i Matagalls. Els conreus es practiquen prop de les masies, normalment en feixes estretes i esglaonades seguint els desnivells del terreny.
El principal eix de comunicació és la carretera de Palautordera a Seva, que alhora comunica els dos sectors més emblemàtics del terme: el nucli de Montseny, amb l’església parroquial de Sant Julià i els veïnats Vila-Seca i Montseny d’Amunt, format per algunes cases aïllades.
S’accedeix a la capella de Santa Anastàsia per la carretera de Palautordera a Seva, un cop hem passat el nucli de Montseny prenem un trencant a mà dreta que s’enfila al veïnat de Vila-seca, seguim la carretera de terra uns 2 km fins arribar als masos de can Juvany i can Cervera. La capella es troba a tocar l’antiga pallissa del mas Cervera, al capdemunt d’un pla on actualment hi ha instal·lat un càmping.
3- Els camins antics i l’ermita de Santa Anastàsia
El mapa del Montseny editat pel Centre Excursionista de Catalunya l’any 1924 és una bona eina documental per estudiar els camins antics que creuaven el Montseny, però també per entreveure els camins que tenien la funció de col·lectar masies o camins veïnals, els camins d’església i fins i tot els camins de bosc o ramaders.
En aquest sentit és interessant veure com la capella de Santa Anastàsia jugava un paper important dins la vertebració del territori. El pla de Santa Anastàsia era punt de confluència de diversos corriols (doncs apareixen amb aquesta categoria dins el mapa del CEC) provinents de les masies del rodal, i també d’altres de més llarg recorregut. Tenen una especial significació, dins el context d’explotació i ús del territori, els que provenien del turó de l’Home i dels emprius de les Vernedes de les Agudes. Aquests dos camins permetien l’accés dels ramats de les cases veïnes del municipi de Montseny a les pastures culminants d’aquest sector de la muntanya, i també l’accés a la zona productora de neu (pous de neu) més important del Montseny.
Els emprius eren un tipus de propietat en comú entre diversos masos, característic del Montseny, per a l’aprofitament de les pastures en altura i en alguns casos comporten també drets d’artigatge a canvi d’un cens al propietari. Els emprius de les Vernedes de les Agudes tenen el seu origen en la propietat dels boscos per part dels senyors dels castells de les Agudes-Miravalls, però per diverses compres aquest dret o propietat recaigué al segle XVII en mans dels Regàs d’Arbúcies 1, els quals establiren el dret d’empriu a algunes cases del municipi. D’aquest període en coneixem els masos de la parròquia de Montseny que n’eren copartíceps, entre els que trobem masies de tradició antiga com: Colldebosc, l’Isern, Ginesta, Llavina, Castanyer, Auladell, Vilajoana, Rourell, Vesa, Pujol, Xifré, Vallmanya,... i també els masos veïns de Santa Anastàsia: can Cervera i can Juvany.
Dins aquest context, el camí empriver que pujava des del Pla de Santa Anastàsia fins als emprius de les Agudes va gaudir de certa importància, almenys en aquest segle XVII moment en que es coneixen les actes d’establiment pels pagesos suara esmentats.
Així, el camí que es dirigia als emprius de les Vernedes partia precisament del pla situat darrera l’ermita rural de Santa Anastàsia, punt de confluència d’altres camins veïnals procedents de les masies situades a la riba dreta del Tordera i de la riera Marçalera (naixent Tordera). El camí anomenat en algun tram “camí de les Roques del Glaç”, no era més que un estret viarany costerut que s’enfila dret a la muntanya, en busca de les pastures culminants i dels pous de neu.
Un altre corriol que partia de Santa Anastàsia, és el que unia aquesta ermita amb l’església parroquial de Sant Julià de Montseny, centre col.lector d’altres camins veïnals dins el municipi de Montseny. Des d’aquest punt el corriol s’entronca amb l’important camí de bast que arribava fins al Pont del molí de can Illa on es convertia en camí carreter que davallava als pobles de Palautordera, i més enllà amb la plana del Vallès i el Corredor.
A Sant Julià de Montseny també hi arribava el camí procedent de Collformic i de El Brull que creuava el Montseny per aquest pas natural obert per la Tordera.
En època medieval, el terme del poble de Montseny formava part de la demarcació del castell de les Agudes, origen del llinatge cognominat Sesagudes i més endavant Montseny i Montclús. Els castells de les Agudes i de Miravalls eren els centres de poder d’aquest bast territori que comprenia els actuals municipis de Montseny i de Fogars de Montclús.
La jurisdicció inicial del castell de les Agudes i Miravalls estava formada per les parròquies de Sant Julià de Montseny (documentada al 1079), Sant Marçal de Montseny (documentada al 1053), Sant Esteve de la Costa (documentada al 862), Sant Cristòfol de Fogars (documentada al s.XI) i Sant Joan de Campins (documentada al segle XIII), a més, incloïa a dins seu demarcacions de tipus veïnal que es concentraven generalment a l’entorn d’una petita capella rural. Aquest seria el cas del veïnat de Vila-Seca a l’entorn de la capella rural de Santa Anastàsia (que engloba el poblament de la vessant esquerra de la Tordera) i el veïnat de Montseny d’Amunt al voltant de l’església de Sant Martí de Montseny (que engloba el poblament dispers de la vessant dreta de la Tordera), totes dues dins els límits de la parròquia de Sant Julià de Montseny, però també en trobem d’altres com Sant Roc prop de can Illa i la capella de Santa Fe (Fogars de Montclús), totes elles incloses dins el terme del castell de les Agudes-Miravalls.
La primera menció documental del lloc de Montseny és de l’any 862, moment en què també s’esmenta el coll inter duos Signos o coll de Sant Marçal, el document enregistra la donació de part de la muntanya del Montseny al comte Sunyer i al bisbe de Barcelona Frodoí, per part del monarca franc Carles el Calb. Segons alguns autors (Pladevall, 1991) la muntanya va ser frontera, o límit de la penetració carolíngia entre el 785, quan la ciutat i territori de Girona va passar a Carlemany i el 801 quan es va conquerir la ciutat de Barcelona. El sector N del Montseny no fou conquerit i organitzat definitivament fins al 879 amb la organització del comtat d’Osona per part de Guifré el Pilós. En aquest període el Montseny era per tant una terra fiscal de propietat reial, no s’esmenta l’existència de castells termenats o torres, doncs probablement el poblament d’aquesta àrea muntanyenca encara preservava el seu estat aloer (s’esmenten aprisions de gent hispani a Cerdans, entre d’altres).
Per altra banda, els castells del Montseny no comencen a aparèixer documentats fins al segle X i inicis del XI. En aquest moment el territori de la Catalunya Vella ja havia assolit el seu carácter de comtats independents del poder franc i comença l’etapa de “violència feudal”, caracteritzada per l’aixecament de punts forts o castells destinats al control de la població i a l’usurpació dels seus antics drets aloers (Salrach, 1992).
Els castells de les Agudes i Miravalls es trobaven situats dins el comtat de Barcelona, i possiblement formaven part de la xarxa de castells aixecats en els primers anys del segle XI en motiu de la reorganització del territori en base a un sistema feudal. Bona part dels castells del Montseny surten esmentats per primera vegada en aquest període, aquest és també el cas del castell de Montsoriu (documentat en l’any 1002, i explícitament el 1053).
El llinatge del castell de les Agudes-Miravalls es conegut des del 1018 amb Odó de les Agudes, moment en què ja devia existir algun tipus de construcció defensiva en aquest sector. El castell de les Agudes, apareix citat explícitament com el kastro de Acutis en un document del 1053 que relaciona el castell amb l’església propera de Sant Marçal. La família de Les Agudes abandonà el domini del Montseny el 1275, quan Riambau II de Montclús llegà els seus dominis de Montclús i Montseny al seu oncle Ramon de Cabrera. Finalment, a partir del 1328 el territori de l’antiga família Agudes passarà a formar part del gran domini del vescomtat del Cabrera, amb Montsoriu com a cap i casal i Hostalric com a centre administratiu.
En les declaracions de Bernat III de Cabrera, arran de la creació del comtat d’Osona el 1356, es diu dels castells de les Agudes i Miravalls:
Item los castells de ses Agudes e de Miravalls, situats en el puig del Montseny e en la Vageuria del Vallès, són del compta d’Osona (Bernat III de Cabrera) e te’n los per l’Espital en feu, e és ne castlà en Sant Lleïr, e ara és castlà en Rexac, així com areu den Sanct Lleïr, e era sots carlà en Sancta Eugènia, he ara és en Besora qui o ten per sa muller qui fou muller d’en Sancta Eugenia. E per la castlania an e prenen en los dits termens rendes e altres drets e an a fer guardar lo castell de les Agudes en temps de guerra a llur cost e a llur mesió, segons que tot asó largament se conté en les cartes de les convinences, les quals són e lo libre dels Reys. E a lo compte en los dits castells tota juridictió alta e baixa, pau e guerra, ost e cavalcada, salvant en los homens de Sent Marçal qui són del prior de Sanct Marçal e salvant en la perròquia de Sanct Joan de Campins, o si algun ni a singular qui’n aie franquee ho privilegi ab carta. E a Sor. de Campins en la dita perròquia de Campins tota juridictió civil e en tant que tota altra juridictió que no sia criminial ni civil ans sie mig imperi, és entre lo dit Compte e Senyor de Campins mig a mig de tot ço qui’n aixirà, ha emperò lo dit compte en los dits homens de Campins defaniment dels termens, ço és de ses Agudes e de Miravalls e de Montclús. E és sert que un procurador e un jutje usen en tots los dits termens e tots los homens de los dits termens responen a aquells dit procurador e jutje, los quals són dit procurador e jutje de Monclús. E són les perròquies de dits castell, so és de ses Agudes e de Miravalls, la perròquia de Sent Julian de Montseny, la peròquia de Sanct Esteve de ça Costa e de Sanct Xpristophol de Folgars e la peròquia de Sant Marçal e la peròquia de Sanct Joan de Campins. E a lo compte en los dits castells termens e homens de aquell dret de castell, drets de comdat, la iuridictió que Senyor de Campins aquí és spressada demunt és en una carta qui és al llibre dels feus e deu ésser seguit segons que en
aquella és contengut.
Malgrat les contínues referències documentals del castell de les Agudes i de la família que el senyorejava al llarg de l’etapa medieval, no se’n conserven restes físiques visibles. L’arquitecte Pericas (1916) situa el castell de les Agudes a l’indret del turó de Castellar, en la part meridional de la muntanya del turó de l’Home, sobre el collet de Santa Elena. Aquesta hipòtesi, que creiem és la més encertada, també la confirma l’historiador montsenyenc A. Pladevall (1991).
Per altra banda el castell o fortalesa de Miravalls, presentava una ubicació més problemàtica. No ha estat fins a la recent descobreta d’un document que ens parla d’un pleit d’aigües a la Tordera, datat al 1722 (Pladevall, 1991), on s’especifica la situació del dit castell:
dicho castillo de Miravalls se halla, aunque derribado, casi al pie de Montseny a la parte opaca, vulgo baga al extremo de la parte del Cierzo junto a la de poniente... enfrente del castillo de Miravalls, a la otra parte de la montanya de Matagalls se halla el collado nombrado Collformich, Camino real para donde se va a la ciudad de Viche...
Els límits suara descrits ens situen el castell de Miravalls en el veinat de Vila-Seca, on els topònims conservats de serra de la Talaia i el Castellot, ens aproximen a la seva ubicació real. De fet en el turonet anomenat Castellot encara són visibles les restes de filades de pedra d’antics murs i un possible fosat retallat a la roca, que formaria part de l’antic castell de Miravalls.
L’ermita de Santa Anastàsia es troba situada a uns 200 m de les restes del castell o fortalesa de Miravalls, en un extrem del pla pròxim al castell. El castell fou aixecat en un petit turonet o mota, en l’extrem O del serrat, just al damunt del meandre que dibuixa la Tordera al seu pas entre les muntanyes de Matagalls i Turó de l’Home.
La situació de proximitat entre l’església i el castell ens suggereix la hipòtesis que els dos elements constructius haurien conviscut en època medieval, possiblement entre els segles XI, moment de la construcció del castell i fins al segle XIII o XIV, quan el castell de Miravalls s’abandonà, restant l’ermita com a lloc de culte pels masos veïns.
No és estrany dins els conjunts arquitectònics d’aquest periode la relació d’un castell o lloc fortificat amb una capella situada normalment dins el seu perímetre. El fet de trobar l’església de Santa Anastàsia allunyada relativament del castell es podria relacionar, sempre a tall d’hipòtesi, amb un tipus de construcció de caire popular, allunyada del poder senyorial, és a dir una ermita de tipus privat, relacionada amb el mas de can Cervera i amb el veïnat de Vila-seca. Segons aquesta hipòtesi hauriem de fer recular el poblament del veïnat i en concret del mas Cervera fins al segle XII com a mínim, possiblement època de la construcció de la capella.
Un altre hipòtesi és que la capella de Santa Anastàsia fos aixecada entre els segles XI i XII com un intent de repoblació o de fixació de la població en aquest sector, per part del poder feudal. Recordem que les demarcacions parroquials, o simplement les capelles rurals, foren una de les solucions utilitzades per part del poder civil i eclesiàstic per adderir la gent al territori en els primers temps de la organització feudal. Fins i tot, no és aventurat assenyalar la possible existència d’un “poblat” medieval relacionat amb aquestes dues estructures de poder, el castell i l’ermita, del qual malauradament no ens ha pervingut cap testimoni. Únicament la pervivència de dos masos, can Cervera i can Juvany, ja esmentats en el fogatge d’inicis del segle XVI (1515: Jaume Cervera i Julià Juvany), ens fan remontar el poblament d’aquesta zona a finals de l’edat mitjana.
Malgrat aquest possible esforç de les autoritats per a consolidar el poblament en una zona de muntanya, la solució no fou reeixida i la crisi del segle XIV comportà una davallada important de la població en aquest sector. En general a tot el Montseny, el fort despoblament dels segles XIV al XVI va fer desaparèixer antigues parròquies rurals que varen passar a unir-se a unes de més grans en qualitat de sufragànies (Pladevall, 1993). El cas de Santa Anastàsia es podria, doncs, relacionar amb aquest fenòmen generalitzat de despoblament o de reducció del poblament existent a partir del segle XIV, fet que motivaria l’abandonament de la capella o la seva caiguda en pràctic desús fins als segles XVII i XVIII.
El segle XVII i sobretot el segle XVIII fou una etapa d’estabilitat per la gent del camp, augmentà de manera natural la població i s’experimentà un auge en l’explotacio dels recursos naturals (emprius, neu, fusta...). En aquest moment es coneix que l’església fou reformada, possiblement pel mal estat de conservació que ja devia patir.
Cal recordar també, que ja des d’antic i com a mínim entre els segles XVII i XIX, el pla de Santa Anastàsia tingué la funció de punt de confluència de diversos camins, dins dels quals tenen una importància remarcable els camins procedents de les masies veïnes, en tant que xarxa vertebradora del territori, i sobretot el camí que es dirigia als antics emprius de les Agudes, explotats com a zona de pastures, d’artigatge (segle XVII) i també com a zona productora de neu (segles XVIII-XIX). L’explotació i comerç de la neu de la zona dels emprius es troba documentat al menys en el segle XIX. A can Cervera es conserva una “Libreta dels jornals de empoar la neu per lo añ 1818”. L’explotació dels pous de neu d’aquest sector del Montseny era realitzada per una companyia formada per una sèrie de pagesos del veïnat de França, de Fogars de Montclús i dels veïnats de Montseny d’Amunt i de Vila-seca de Montseny. Alguns d’aquests pagesos, com els de can Juvany, l’Auladell o Vilajoana, eren propietaris dels pous. Al capdavant hi figurava l’amo de can Cervera, que era l’encarregat de passar comptes i d’anotar meticulosament els jornals de cada soci (López, 1992).
Com hem vist suara, la petita ermita rural de Santa Anastàsia es troba situada dalt d’un turó a l’extrem de la serra de Navall, envoltat per la Tordera, on en aquest punt dibuixa una forta girada després de deixar els massisos del Matagalls i les Agudes. El domini visual des d’aquest punt és inmillorable, doncs el turó es troba situat al bell mig del massís, amb vistes als blocs muntanyosos de Turó de l’Home i Matagalls, al coll de Sant Marçal i al camí transhumant que creuava el Montseny pel Pla de la Calma i Collformic.
Les restes de l’antiga església es troben darrera els masos de can Cervera i can Juvany, prop del lloc anomenat El Castellot, on anteriorment s’havia situat el punt fortificat o castell de Miravalls, que juntament amb el de les Agudes formava part del patrimoni arquitectònic militar de la família Sesagudes.
La capella rural de Santa Anastàsia, destruïda durant la Guerra Civil i abandonada posteriorment, és una construcció religiosa d’època romànica, probablement del segle XII. Santa Anastàsia va tenir culte fins al 1936, i després va quedar abandonada, fins que fou destruïda pels volts de 1945. Pel que fa a la documentació, no trobem cap dada escrita que fagi referència a la capella fins ben entrada l’època moderna. El 1776 consta que era propietat del comú de la parròquia i terme de Montseny (Anglada, 1991).
Anteriorment a l’excavació i consolidació de murs només eren visibles poques restes dels murs originàris de la capella. Es conserven, però, algunes fotografies antigues de la capella on és facilment reconeixible la seva estructura romànica, amb campanar en espadanya a la façana O, on es situava la porta d’accés, i teulat a dues vessants cobert en teula.
Les restes físiques de la capella corresponen a una alçada variable dels seus murs externs, que van des d’1,50 a 0,5 m, i interns que oscil.len entre 1,70 i 0,4 m. Amb anterioritat a l’excavació i consolidació ja era possible intuir la forma de la planta de l’ermita. Aquesta es caracteritza per un únic absis de mig punt lleugerament allargat, orientat perfectament a l’Est, (encarat vers el Turó de l’Home) i la nau també rectangular allargada, amb portal obert a l’Oest.
L’absis s’obre a la nau per un simple plec en degradació. Es conserva, a més, la llinda inferior i una part de la portalada, emmmarcada amb maó d’obra, cosa que ens indica una modificació arquitectònica més tardana, probablement entre els segles XVIII-XIX.
L’aparell constructiu és de carreus de pedra local d’esquist de pissarra, de mida que oscil·la entre 20 i 35 cm de llargada. Presenten forma rectangular allargada d’un gruix màxima de10 -15 cm. Els carreus del parament dels murs són tallats irregularment, però amb la cara vista ben acabada. Els murs són construïts amb dues filades de pedra unides amb morter escadusser a les juntes de l’absis i mur N, però amb fang (argila) al mur S i SO. Els murs per la cara interna es trobaven tots ells revestits de morter, del que encara es conserva en alguns petits trams. Les pedres cantoneres són de més bona qualitat, d’un tipus de pissarra de més consistència i per tant de més bon treballar, de manera que fins i tot en algunes s’han conservat les marques del punxó del picapedrer. Les pedres de les cantonades per tant, són de més gran tamany, i en general més ben treballades. Segons aquest tipus de parament podem aproximar una datació, no sense reserves, a l’entorn del segle XII, dins el marc de l’arquitectura rural religiosa al Montseny.
A la façana O, segons fotografies antigues, es situava un mur que sobrepassava l’alçada de la coberta i que sostenia el campanar d’espadanya d’un sol ull, actualment aquesta construcció també es troba aterrada. En la mateixa fotografia es pot veure com sobre la portalada de maó descansaven dues grans lloses de pedra, amb un arc de descàrrega en pedra de pissarra disposada en plec de llibre, just per sobre d’aquest arc comença l’arrencament dels pilars amb l’obertura central per a la campana. Pel tipus constructiu de la portalada i el tipus d’arc de descàrrega sembla correspondre a l’arquitectura popular dels segles XVII i XVIII, moment en què es devia reformar aquesta part de la capella, construïnt el nou campanar en espadanya.
També mercès a l’observació de fotografies antigues sabem que a la façana Sud s’obrien dues petites finestres en la part superior, i malgrat que alguns autors parlen de la possible obertura en aquest sector d’una porta, cal dir que les excavacions arqueològiques no poden en cap cas corroborar aquest fet doncs per l’interior d’aquest mur es conserva el revestiment de morter i el banc lateral que impedeix la construcció d’una obertura d’aquest tipus.
Finalment, en el centre de l’absis s’obria una finestra de doble esqueixada, avui també desapareguda.
El sistema de cobertura de la capella, almenys en els darrers temps sembla que fou mitjançant una arcada central, o possiblement dues, que sostenia l’embigat i encavallada de fusta i la coberta de teules. Per fotos antigues s’aprecia que el teulat era en teula i a dues vessants. Es conserva la biga central de fusta de roure amb aplics de ferro, que presenta una curiosa forma semi triangular adaptada per tant a la forma de dues vessants del teulat.
És interessant destacar que segons el record dels actuals propietaris a l’interior i cara S de l’absis hi havia una petita fornícula rectangular, oberta a la paret que contenia una imatge o talla en fusta de la Verge de la Llet, avui desapareguda. Aquesta imatge cal relacionar-la amb l’advocació de Santa Anastàsia, matrona romana documentada en el segle IV, amb una clara vocació matriarcal i de fecunditat.
7- Intervenció arqueològica
En motiu de l’actuació de consolidació arquitectònica a l’església romànica de Santa Anastàsia (Montseny – Vallès Oriental), que el propietari de can Cervera i de la capella pretén realitzar, i la posterior concessió d’ajut econòmic del Servei de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona supeditat a un informe arqueològic previ, el Museu Etnològic del Montseny, La Gabella, com a assessor, va assumir el control de l’esmentada intervenció.
El pla de treball consistí en supervisar els treballs de desenrumanet que es dugueren a terme entre els dies 13 i 17 de març i 20 de març, amb una petita màquina retroexcavadora. La finalitat d’aquesta primera fase de la intervenció fou descobrir en la seva totalitat el parament dels murs conservats i arribar únicament fins al nivell de paviment original de la capella, sense en cap cas rebaixar aquest nivell.
Per altra banda, i tal i com s’acordà amb l’arqueòloga territorial Sra. Araceli Martín, un cop finalitzada aquesta primera fase es va procedir a l’obertura de dues cales o sondetjos a la part exterior de la capella, al voltant de l’àbsis. La intenció d’aquestes és la documentació arqueològica del sistema de construcció i fonamentació de la capella.
A rel dels treballs efectuats a l’interior de l’església rural de Santa Anastàsia s’ha pogut documentar les restes de paviment que cobrien la nau i l’absis, així com les estructures laterals que servien de banc i les restes del podi de l’altar. Al mateix temps s’ha pogut aproximar molt més en el coneixement de la planta de l’església i del sistema de construcció i fonamentació d’aquesta, i també del parament dels murs i solucions arquitectòniques utilitzades.
La llargada total de l’ermita és de 12,70 m, 2,90 m dels quals corresponen a l’absis i zona de culte, i 9,80 a la nau. L’amplada de la nau és de 3,5 m i l’amplada màxima de l’absis és de 3,38 m. En el moment de l’excavació l’enderroc dels murs i del sostre havia estat parcialment remenat a causa de la construcció d’una cort per a l’euga de la casa en la meitat O de la capella, on es situa l’entrada, per tant, en aquest sector l’estratigrafia no es conservava i en part de la nau tampoc.
Cal afegir que, segons informació oral, les teules de la coberta foren aprofitades en el moment de l’enderroc per a ser reutilitzades en altres construccions del conjunt del mas de can Cervera, suposem per tant que la fusteria del teulat i part de les pedres de més bona qualitat (cantonades, finestres, brancals, pedres de l’arcada...) també foren reaprofitats en el moment de l’enderroc i traslladades a altres construccions, fet que es confirmà en el decurs de les excavacions, doncs, no aparegueren ni muntants de finestres ni de portes, ni fragments nombrosos de teula. Aquesta hipòtesis queda reafirmada per l’informació oral.
Malgrat tot s’ha pogut documentar el tipus de paviment que cobria la nau i l’absis així com l’existència de bancs laterals i el tipus de fonamentació dels murs de la capella.
Passem tot seguit a descriure els elements documentats en el decurs de l’excavació:
La capella de Santa Anastàsia presenta una única capçalera orientada perfectament a l’E. Es tracta d’un absis de mig punt lleugerament allargat que presenta com a característica més destacada el cobriment del sol amb lloses de pedra de pissarra de bona qualitat i disposades de forma simètrica a partir d’un eix central.
En l’absis s’ha documentat la presència del podi de l’altar o basament de l’ara, construït amb pedra local lligada amb fang. Cal esmentar que a la zona de can Cervera es troben de forma natural bossades de terra vermellosa de característiques argilloses utilitzada com a material constructiu (lligar pedres) i també per a la construcció de rajols i teules en un forn proper a la casa. L’ara de l’altar, com ja hem esmentat suara, es troba en la capella del Roser de l’església parroquial de Sant Julià de Montseny.
Les parets internes de l’absis anaven totes elles revestides de morter, del qual se n’ha conservat una alçada d’uns 50 – 60 cm, segons els punts. Part del revestiment de les parets cobreix també l’enllosat però només es conserva en l’angle NE de l’absis. Les lloses que cobreixen el sòl de l’absis es troben encaixades en sec.
El parament dels murs de l’absis està format per pedra local (esquist pissarròs) de mida mitjana, treballades a una cara, alguns dels carreus presenten una forma més acurada i ben treballada. Les pedres que formen les cantonades, en general, són de mida més gran i de més bona qualitat. El mur de l’absis fou construït amb doble filada de pedra relligada amb morter.
Cal esmentar que algunes de les lloses de pedra que recobreixen el sòl de la capçalera de l’absis, havien estat previament retallades en forma semicircular per adaptar-les al perímetre construït dels murs de l’absis. Fenòmen que ens descriu uns seqüència estratigràfica on primer es construí el mur de la capçalera i en un segon moment es pavimentà el seu interior, adaptant les lloses a la forma semicircular d’aquesta. Finalment es dugué a terme el revestiment de les parets i de part de l’enllosat, que encara es conserva en el sector NE de l’absis.
La nau és de forma rectangular allargada i anava tota ella coberta de toves de ceràmica, almenys en la etapa final d’utilització de la capella en època moderna i contemporànea. La nau amida 9,80 m de llargada i 3,5 m d’amplada.
La part final de la nau es troba enllosada amb pedra seca, es tracta d’una reforma tardana de la dècada dels 1940, quan part de la capella fou reaprofitada per a cort d’una euga de la casa. En aquesta època també es va construir l’abeurador de sector NO i possiblement es practicà un forat de desguàs en el mur S, en el seu tram final a tocar de la portalada.
Les toves de ceràmica que cobreixen la nau es troben en la mateixa cota o nivell que les lloses de l’absis, malgrat tot creiem que formen part d’una reforma d’època moderna (segles XVI-XVIII) i que probablement el terra originàri de la capella d’època romànica es trobaria en un nivell lleugerament inferior i podria ser simplement en terra batuda. Una cala de prospecció en aquest sector ens ajudaria a confirmar o desmentir aquesta hipòtesi.
El pla de circulació de la capella presenta un desnivell d’uns 10 cm entre el sector de l’absis i la part final de la nau, probablement a causa del mateix desnivell del terreny on es bastí la capella.
Les parets de la nau, a l’igual que les de l’absis, anaven revestides de morter en la seva totalitat. El parament dels murs de la nau no es diferencia del de la resta de la capella, es tracta de pedra d’esquist local treballada a una cara, de mida mitjana i forma més o menys regular. Es conserven quatre lloses que sobresurten del mur (3 en el mur S i 1 al mur N, a més de dos arrencaments de pedra), que servien per sostenir dos bancs lateral, segurament de fusta, característics de les esglésies d’aquesta època.
Afegim tot seguit les UE documentades pel sector 1 (nau i absis de la capella).
El sistema de construcció utilitzat per a l’edificació de la capella és senzill. Es construí una petita banqueta de fonamentació d’una sola filada de pedres directament sobre la roca mare del turó, i es començà a bastir els murs. Es interessant destacar que el mur N i absis es troben relligats amb morter mentre que el mur S es roba únicament lligat en fang (argila), almenys la part que ens ha restat fins avui dia (uns 50 cm). A causa de la poca consistència de la roca en la part S de la capella, el mur d’aquest sector va cedir i es trobava parcialment esllavissat. Per altra banda, en els punts del terreny on la roca mare es troba a més profunditat s’optà per a construir un mur de pedra (amb un parament menys treballat) que baixa a buscar la roca (sector SO), d’aquesta manera s’aconseguí anivellar tot el sector.
Afegim tot seguit les UE documentades pel sector 2 (exterior).
La malaurada destrucció de la capella, a mitjans segle XX, ens ha impedit documentar alguns dels elements originals de la seva estructura, malgrat tot, les fotografies antigues i la documentació oral han estat de gran ajut. La intervenció arqueològica ha permés conèixer el tipus de solució utilitzada per al cobriment del sòl a la nau i a l’absis, així com el sistema de fonamentació i construcció dels murs i la distribució interna de l’espai.
La importancia de Santa Anastàsia dins la vertebració del territori d’aquest sector del Montseny es troba confirmada per la seva immillorable situació en un meandre de la Tordera, punt de contacte de diversos camins antics. Dins d’aquests camins antics tingueren una especial importància els que unien masies com a camins de caràcter veïnal i els camins de bosc, relacionats amb l’explotació dels recursos naturals (artigatges, emprius de pastures i neu, entre altres). El pla de Santa Anastàsia s’ens perfila com un punt de vertebració i conexió del territori d’aquest sector ponentí del Montseny.
Finalment podem dir que el tipus de parament i la solució arquitectònica utilitzada en la construcció de l’absis i la nau, així com el tipus de coberta i pavimentació, ens permeten apuntar una possible datació de la capella rural de Santa Anastàsia entre el segle XII i XIII, com a mostra de l’arquitectura rural religiosa de caire popular al Montseny. Les reformes d’època moderna i la seva final destrucció a mitjans del segle XX ens impedeixen, fins al moment, apuntar més concretament la data de la seva construcció.
10.1 Planta de la capella de Santa Anastàsia
10.2 Secció longitudinal E-O
10.3 Secció transversal S-N nau
10.4 Secció transversal S-N absis
1- Estat de la capella de Santa Anastàsia abans dels treballs d’excavació i consolidació. Vista del parament extern SE.
2- Estat de la capella abans dels treballs d’excavació i consolidació. Vista de l’alçada de murs del secotr de l’absis exerior E.
3- Estat de la capella abans dels treballs d’excavació i consolidació. Vista de la nau i de les restes de murs N, S i O.
4- Estat de la capella abans dels treballs d’excavació i consolidació. Vista de l’interior de la nau i del mur N.
5- Estat previ als treballs d’excavació de la portalada de maó i de les restes del mur O.
6- Estat de la capella abans dels treballs d’excavació i consolidació. Detall constructiu dels mur S
7- Estat de la capella abans dels treballs d’exavació i consolidació. Vista de les restes de les parets de l’absis.
8- Estat de la capella abans dels treballs d’excavació i consolidació. Vista de l’interior de la nau, angle SO i portalada de maó.
9- Treballs de desenrunament de la Nau, i consolidació del mur S
10- Desenrunament de la nau, s’aprecia la composició de la UE formada per l’enderroc de murs.
11- Treballs de desenrunament de la Nau
12- Detall de la secció transversal SN de l’absis, s’aprecia l’enllosat de l’absis i el basament o podi de l’ara de l’altar
13- UE 1010: Revestiment de morter que cobreix el mur intern de l’absis i part de l’enllosat
14- Detall de l’enllosat de l’absis i dels murs amb restes de morter.
15- UE 1011: Enllosat de l’absis i restes del podi de l’altar.
16- Vista de la nau un cop finalitzada l’excavació i consolidació de murs.
17- Vista de la nau i absis un cop finalitzada l’excavació. S’aprecia el sistema de pavimentació de la nau amb toves de ceràmica.
18- Detall del paviment empedrat de la meitat O de la nau, llinda de la porta i abeurador modern. S’aprecia com el paviment de pedra de la segona meitat del segle XX cobreix el paviment antic en toves de terrissa.
19- UE 1005: Detall del paviment de toves de ceràmica de la nau.
20- Vista de l’absis de la capella amb els murs consolidats i les pedres que sostenien el banc de fusta lateral
21- UE 1006: Pedra que sobresurt del mur i servia originàriament pel sosteniment del banc lateral de fusta
22- UE 1007: Pedra pel sosteniment del banc lateral de fusta
23- UE 1008: Pedra pel sosteniment del banc lateral de fusta
24- UE 1019: Pedra pel sosteniment del banc lateral de fusta. Mur N
25- Restes de la banqueta de fonamentació del mur S, angle SE, abans dels treballs de neteja
26- Mur S i fonamentació angle SO
27- UE 2003: Detall de l’estat del mur S abans de la seva consolidació. S’aprecia el sistema constructiu de pedra lligada en fang i disposada directament sobre la roca mare del turó.
28- Detall del sistema de fonamentació de l’absis, sector exterior E. Es construí una petita banqueta directament sobre la roca per tal d’aconserguir un mateix pla constructiu amb la resta dels murs de la capella.
29- Detall de la fonamentació exterior de l’absis, sector SE. Banqueta de fonamentació disposada sobre la roca mare.
30- Vista de la part externa de l’absis un cop finalitzada l’excavació. S’aprecia el sistema de fonamentació.
Anglada, M.: Santa Anastàsia, a: Catalunya Romànica, XVIII, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1991.
Arxiu Històric Municipal d’Arbúcies: Manual del Regàs, s. XVII.
Comas, P.; Castells, J.: Esglésies i ermites del Montseny i del seu entorn, Casal de Cultura Dr. Daurella, Museu-Arxiu Tomàs Balbeny, Cardedeu, 1994.
Gavín, J. M.: Inventari d’esglésies, Vallès Oriental, 23, Arxiu Gavin, Editorial Portic, 1990.
López, J.: Els pous de neu i de glaç del Montseny, inventari per a una preservació, a: Monografies del Montseny, 7, Amics del Montseny, Viladrau, 1992.
Llobet, S.: El medi i la vida al Montseny, Museu de Granollers, Agrupació Excursionista de Granollers, Granollers, 1990.
Pladevall, A.: El Comtat d’Osona a mig segle XIV, Barcelona, 1972
Pladevall, A.: Síntesi històrica i geogràfica de les vessants vallesana i selvatana del Montseny, a: Monografies del Montseny, 8, Amics del Montseny, Viladrau, 1987.
Pladevall, A.: El Montseny a època medieval, dominis i jurisdiccions, a: Monografies del Montseny, 6, Amics del Montseny, Viladrau, 1991.
Pladevall, A.: Els castells de les Agudes i de Miravalls, a: La Sitja del Llop, Revista del Montseny, 2, Coordinadora per a la Salvaguarda del Montseny, Campins, 1991.
Pladevall, A.: El Montseny a l’època medieval. L’organització religiosa, a: Monografies del Montseny, 8, Amics del Montseny, Viladrau, 1993.
Pladevall, A.: El Montseny en l’època medieval, a: La Sitja del Llop, Revista del Montseny, 15, Coordinadora per a la Salvaguarda del Montseny, Santa Maria de Palautordera, 1997.
Portals, J.: El Montseny: primers testimonis escrits, Vallgorguina, 1991.
Salrach, J. M.: Agressions senyorials i resistències pageses en el procés de feudalització (segles IX-XII), a: Revoltes populars contra el poder de l’estat, Actes de les primeres jornades de debat, Col.lecció Actes de Congressos núm. 3, Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, Barcelona, 1992.